El PSM opina. 16/01/2005

Seguretat alimentària: i ara què?

Els problemes de seguretat alimentària -que afecten allò que menjam i que bevem- arriben mot directament a l'opinió pública. Interessen perquè ens afecten a tots. Per això és necessari tractar-los informativament amb el màxim rigor i la màxima objectivitat. Cal dir les coses pel seu nom però no es pot embullar la troca. I si no es té informació, o es té incompleta, val més fer un bon ús de la prudència. No es pot callar davant el frau o el delicte però també s'han d'evitar les afirmacions incertes i les acusacions generalitzades.

Hem de ser sensibles a la seguretat dels aliments i també hem de ser coherents com a consumidors. Han de ser coherents les persones i han de ser coherents les institucions. Hem de saber que els productes segurs, garantits, de qualitat indiscutible, són més cars i sovint tenen greus problemes en la seva comercialització.

No ens enganem sobre els productes càrnics d'origen industrial que arriben als nostres aparadors. La violència d'un mercat que constantment pressiona els preus pagats als ramaders per avall fa molt difícil sostreure's del cercle dels antibiòtics, les hormones i els pinsos barats. Basta visitar alguns dels grans centres productors intensius de bestiar de la península per veure que no hi ha manies. I és aquesta carn, amb uns controls molt escassos, la que envaeix els nostres centres comercials, i amb la qual han de competir els ramaders de les illes.

Ja no es tracta que les anàlisis, al final, hagin resultat negatives, és que estam davant una realitat que la pot veure qui la vulgui veure. Hi ha una gran diferència entre un bistec de la ramaderia ecològica o producte d'una alimentació natural i un bistec produït a les «fàbriques» de carn. Per això és fonamental que els productes de qualitat arriben ben etiquetats i identificats als consumidors.

Tampoc no és encertat barrejar en un «totum revolutum» tots els problemes i arribar a la conclusió que tots els ramaders són uns mafiosos. El problema de la «llengua blava» no té res a veure amb el possible ús d'antibiòtics prohibits. La «llengua blava» és una malaltia que poden tenir els animals de la mateixa manera que nosaltres podem tenir un grip o un costipat. Res té a veure amb fraus alimentaris.

Tothom ha d'assumir la seva responsabilitat: els productors, els manescals, els industrials, els comerciants i els consumidors. No hem de ser cínics ni ens hem d'enganar a nosaltres mateixos. Un crit d'atenció sobre la seguretat alimentària hauria de dur a una reflexió més serena, més sostenguda i més profunda. I se n'haurien de deduir totes les conclusions pertinents. Si ens limitam al sensacionalisme alimentari puntual el que acabarem fent és fer mal al que és innocent i que necessita el màxim suport social per tirar endavant: el pagès que vol fer les coses bé.

No seria gens inapropiat el parlar de la necessitat d'un «comerç just» dels aliments. ¿És just que un ramader que proporciona una alimentació natural al bestiar, que té unes instal·lacions adequades per al benestar dels animals, que assegura un producte de primera qualitat, no es trobi amb un mercat que li reconegui el seu esforç? ¿És just que aquesta carn de qualitat hagi de competir en preu amb la carn industrial i carregada de química -autoritzada o no- que ens invadeix des de fora?

Per haver-hi una plena seguretat alimentària seria important garantir l'existència d'una producció alimentària de qualitat a les pròpies Illes Balears. I això és el que no feim. Quines iniciatives s'estan prenent? Perquè no es du endavant un pla, ben dotat econòmicament, per adequar les instal·lacions ramaderes a la necessitat de respectar al màxim el medi ambient (tractament de purins) i el benestar dels animals? Perquè no es du endavant un programa de certificació gratuïta de les instal·lacions i els productes dels ramaders que s'hi vulguin incloure? Per què no s'impulsen marques de qualitat o identificacions d'origen en el sector càrnic? Per què no s'afavoreix més la ramaderia extensiva basada en races autòctones i la ramaderia ecològica? Per què no es fa res per tal d'afavorir iniciatives de comercialització de la carn, la llet i el formatge, amb qualitat garantida?

Potser tot això no interessi. Potser, fins i tot, que ja no tornem a parlar de ramaderia fins al proper escàndol alimentari. Per ventura és que volem entendre que el problema és tan sols de majors controls sanitaris i d'inspeccions suficients. I és cert que s'han de disposar de majors recursos humans i laboratorials. Això és imprescindible però no basta. També ens manca una ramaderia moderna i adequada a les necessitats alimentàries de la nostra societat.