Experiència
Som del parer fonamentat per la pròpia experiència, que és
molt fĂ cil desbaratar el precari equilibri fĂsic del cos humĂ ,
i quan això succeeix a segons quines edats hi ha moltes
possibilitats de fer un llarg viatge dels que no venen els
touroperadors. Per això que m'he tornat exigent una cosa de no
dir prà cticament en qualsevol indret, però sobretot amb les
coses de menjar. No sé vostès, però jo, em confés
perfectament acollonit, per utilitzar un adjectiu clar i
pinzellat, davant les notĂcies de pollastres, porcs, vedells
destinats al consum humĂ intoxicats per clenbuterol,
cloramfenicol, anabolitzants, esteroides i altres exògens (paraula
que acab d'aprendre grĂ cies a Sant Google: producte que no pot
esser produĂŻt pel cos humĂ d'una manera natural).
Primer de tot he de saber entendre que som de poble petit, o sia
que les bestieses massa grosses em resulten males d'entendre, difĂcils
d'assimilar. Quasi sempre, el marc i les vivències d'infantesa i
primeres joveneses dimensionen d'una manera enorme l'enteniment,
el tarannĂ d'un Ă©sser humĂ , al meu modest entendre quasi tant
com la nissaga, la predisposició, l'ADN. Per això mateix, hi ha
coses que se m'encasqueten i no em passen ni envant ni enrere del
carcabòs. I allau de remembrances. Els titulars dels diaris
d'aquestes darreres setmanes m'han remogut records de quan era al·lot.
Un dia se va saber que a una vaqueria del poble, com que posaven
aigua a la llet per fer-la retre, aconseguien que el densĂmetre
del manescal inspector no se n'anés al cul mateix del poal de la
llet, afegint-hi altre tant d'orina de la mateixa vaca. I va ser
un escĂ ndol popular, clar, però ningĂş emmalaltĂ, als dĂ©us grĂ cies.
Deducció: es veu que l'orina de vaca sana no és tòxica.
Fastigosa sĂ, però no tòxica. TambĂ© tinc recordança d'uns
fets que resultaren més greus, aixà mateix. Succeà que un
botiguer espavilat descobrà que si omplia amb vi negre el dipòsit
i el serpentĂ de l'aigua fresca de la gelera, assolia un bevent
extraordinari, i una acceptaciĂł immillorable per part de la
clientela. Tant Ă©s aixĂ que els altres botiguers de la vila i
algunes tavernes, també es dedicaren a fer el mateix. Fins que
alguns clients començaren a agafar mal color, se'ls posaven els
ulls vermells i els morros blaus..., com si tinguessin el mal
dels conills, pobrets. Fins i tot en moriren uns quants... Després
es descobrĂ que era que l'alcohol del vi anava dissolent el plom
del serpentĂ de les geleres i intoxicava greument la gent que en
bevia.
S'ha d'anar molt alerta amb el que passa gorja endins. Per això
quan avui en dia encara sent a dir això de les manyuclades en
les coses de menjar, et poses orella alta i nas inflat perquè hi
entri bé l'oratge. I el que arribes a ensumar, no és de gust.
La Conselleria de Salut i Consum del Govern balear podrĂ editar
comunicats tipus: «Preguntes i respostes sobre el clenbuterol»,
o també «sobre la presència de cloramfenicol en aliments»,
minimitzant els riscs per a la salut que significa el seu consum
a petites dosis. Però el sineuer erugat que habita dins mi em fa
saber que: per qualque cosa les directrius sanitĂ ries de la UE
en prohibeixen qualsevol quantitat en els aliments, per mĂnima
que sigui; que allò tan recurrent anomenat «alarma socia» com
a excusa, no la produeix que la gent sĂ piga el que en realitat
passa, sinĂł que de manera evident se silenciĂŻ institucionalment
el bony fins que rebenta a la premsa, i que, com si fossin
culpables, callin els noms dels responsables; això sà té ferro
pel personal, creguin. I tenir a l'espinada, al borrissol del
clatell, de bell nou la sensaciĂł que algĂş ens engana, ens
tracta com a parvulets... I de «palles», com qualcú ha dit, ni
mentals ni de les altres (que més voldria jo!) El que passa és
que els fets no són opinables ni «pallables». Endemés, són
molt caparruts. SĂłn com les embarassades: o hi estan o no hi
estan. No Ă©s possible estar-hi sols un poquet. Entesos?
ť
|