|
De què tenen por?
Resulta preocupant que dos dels temes més rellevants que la
política espanyola té en aquests moments damunt la taula, com són
el Pla Ibarretxe i la Constitució Europea, suscitin en els dos
partits majoritaris, PP i PSOE, una mateixa reacció: espantar el
personal, atacar les opinions contràries recorrent sistemàticament
a la por.
Respecte a la qüestió basca, ja fa temps que l'espanyolisme va
enterrar aquell argument segons el qual «totes les idees es
poden defensar en democràcia, el que no és acceptable és la
violència». Per si algú servava dubtes, ara comprovam que, en
el fons, no s'ho creien: quan el nacionalisme basc ha proposat
democràticament -tant en la forma com en el fons- una idea, un
projecte de nova articulació política del País Basc amb
Espanya, s'han tirat a la jugular dels seus impulsors i han començat
a fer por amb els fantasmes habituals: la divisió entre els
bascos, el trencament de les regles del joc, la ruptura de la
convivència, el risc de les aventures secessionistes... en fi,
ja ho sabeu.
Ara, davant el referèndum per a la ratificació del Tractat
Constitucional Europeu, fan servir la mateixa estratègia. I si bé
no em sorprenen els exabruptes i clams apocalíptics dels
dirigents del PP, que davant qualsevol dissidència reaccionen
igual, no puc dir el mateix de la plana major del PSOE.
Francament, m'esperava un altre estil, una actitud més seriosa,
més rigorosa, una manera més assenyada i responsable de
defensar la seva aposta pel «sí» al referèndum enfront dels
qui demanam el «no». Però ja ho veis, també han caigut en el
recurs fàcil de la por. Em disgusta que polítics de la trajectòria
de Javier Solana, Josep Borrell o José Montilla, per esmentar
els exemples més recents, utilitzin arguments superficials i
demagògics que no fan altra cosa que empobrir el debat. Borrell
i Solana ens recorden que, si no s'aprova la Constitució, es
posa en risc el procés de construcció d'Europa, ja que els
governs dels estats no es tornaran a seure en molt de temps per
redactar un nou text constitucional. Vaja, això deu voler dir
que el problema no és ni Europa ni la Constitució; el problema
són els estats, no? Deu ser que als ciutadans tan sols ens cap
dir que sí a allò que els governs ja han acordat. Per això el
referèndum no és vinculant, sinó consultiu: es tracta de donar
l'opinió i prou, sense cap conseqüència pràctica. I l'única
opinió correcta dels bons ciutadans és beneir el que ja s'ha
decidit. Si deim que no, preparem-nos, que ve el llop.
Però José Montilla ha superat el llistó: dissabte ens va
renyar als partidaris del «no» per les males companyies que hem
triat, etzibant-nos que anam de bracet amb l'extrema dreta, que
també diu que no. Per la mateixa regla de tres, li podem
retreure al ministre les habituals votacions al Parlament basc en
què els socialistes voten el mateix que l'esquerra abertzale
connivent amb ETA. A mi sempre m'ha semblat fora de lloc, aquesta
acusació, i per això també m'ho sembla la seva. De fet, és
tan barroera que el mateix Borrell ha hagut de sortir al pas,
matisant les paraules del seu company i acceptant que és injust
ficar tots els partidaris del no dins el mateix sac.
Ben mirat, tot això fa el mateix color d'allò tan simple que
diuen els pedagogs: que els pares que «eduquen» els fills en la
por, en realitat estan evidenciant els seus propis temors. La
pregunta és, doncs: de què tenen por els polítics que ens
volen fer por?
|
