|
Vergonyosa tudadissa
Us vaig mig prometre, incondicionals lectors, que continuaria parlant, avui,
de llengua, de models lingüístics desitjables als mitjans de comunicació i de
com un bon model lingüístic pot servir de referent als parlants. Però, tot i
que procur no ser mai esclau de les meves pròpies paraules, ja veureu que
incompliré la insinuació que apuntava a l'article de la setmana anterior. I
per què no continuu en la línia encetada dissabte passat? Probablement per
dues raons: una, perquè som esburbat de mena, poc rigorós, poc ordenat, poc
metòdic; la segona raó és perquè aquest jo impulsiu que duc dedins, dijous
d'aquesta setmana, es va veure sotmès a una mena de prova de resistència i de
continència. La veritat és que no ho he pogut resistir i m'hi esboldregaré
pels quatre cantons.
Una indisposició em va fer retre una visita a la meva metgessa de capçalera.
Llavors em vaig atracar, ja que hi era, al centre i vaig passar pel pont del
tren. Quan vaig ser a dalt, vaig restar enlluernat del tot. I no va ser una
llambregada mal pegada de l'astre sol, qui em va treure del solc i de
polleguera, sinó la contemplació, en pell i ossos, del parc de les Estacions.
D'aquell bunyol de vent, que pagàrem tots els ciutadans, ja només n'hi havia
literalment les butzes. Caramulls de terra, màquines que trepanaven el sòl,
vaja, que si hi hagués passat n'Atila i tots els seus bàrbars no ho haurien
deixat tan pelat, tan trespolejat i tan desolat. Això contrasta amb la pressa
que varen tenir, encara no deu fer sis anys, per inaugurar-lo. Una vergonyosa
tudadissa!
Estic segur que dins cap casa els habitants de la qual tenen el cap mínimament
moblat passa un desgavell com el d'aquest parc. On s'és vist mai que una obra pública,
especialment aquesta que se li donà una dimensió quasi faraònica, només duri
sis anys escassos? Què en pensaríeu tots vosaltres d'una casa particular que
un bon dia en canvien tot l'enrajolat i, sense encomanar-se ni a Déu ni al
diable, al cap d'uns mesos el tornassin a baratar. Hi ha una cosa que es diu
vergonya i empegueïment. Els veïns dirien que tenen el cap a adobar....
Què poden dir els ciutadans d'aquests polítics que cometen aquests
atropells? O en podem dir que tenen el cap a adobar o que aquestes insinuacions
del 3% deuen ser com una veritat borda que corre soterrada, com les canonades,
per exemple, de les aigües brutes, però que forma part de la trama urbana
quotidiana. I resulta que els mateixos que han fet esbucar allò que amb tants
de mims, gemecs i ais feren construir, és a dir, els mateixos que han fet
aquesta escandalosa tudadissa de doblers, són els que fa tres o quatre anys,
juntament amb acòlits i corifeus, s'esgargamellaven tot dient que la gent del
Pacte de Progrés eren uns mals administradors. Aquests mateixos que només
riuen quan tenen les vísceres enlaire de la ciutat, com una mascletà
invertida, són els que ara ens han insinuat que ens volen apujar els
carburants. Quina legitimitat tenen per apujar-nos els carburants per pal·liar
dèficits que ells mateixos, amb la poca dotació amb què transferiren les
comptències, han provocat quan donen aquest exemple de mans foradades que cap
família no consentiria dins ca seva? La resposta es contesta per ella mateixa:
no tenen la més mínima legitimitat. Mereixerien l'oprobi més absolut i més públic.
I ara que som als carburants, com és que tenen la barra de mostrar com una
amenaça el fet que els apujaran si Madrid no ens paga més. Quina doctrina és
aquesta: quan ells manaven, deien que el que teníem bastava i ara no els basta
per pa i per sal. Per què aquest intent tan barroer de traspassar la
culpabilitat sempre als altres. Apujar els carburants és generar un impost nou
i ells sempre han presumit que quan manen no posen impostos, sinó que els
lleven. També això no deixa de ser una fal·làcia absoluta. Ells no augmenten
els impostos, augmenten les taxes, que jurídicament potser no és el mateix però
tot surt de la mateixa butxaca del ciutadà. Per exemple, a Marratxí, governat
pels populars, han apujat totes les taxes. La del cementeri, l'han triplicada. I
també, els ciutadans que ens proveïm d'aigua de manera natural i no a través
de la xarxa municipal, ens fan pagar una taxa trimestral que mai no havíem
pagat. Però això sí, són uns graduats en la comèdia. O potser hauríem de
dir, per ser més precisos, en la farsa?
|
