Dilluns passat es va complir un any de la celebració de les eleccions que acabaren amb vuit anys de govern del PP i d'Aznar a l'estat espanyol. Hem intentat l'exercici gens fàcil i prou masoquista d'intentar teletransportar-nos a l'època del règim aznarià i la veritat és que resulta difícil experimentar el grau de crispació i paranoia col·lectiva al qual s'arribà durant els darrers anys de lideratge del caudillín de Quintanilla de Onésimo. És cert que els ciutadans de les Illes Balears que es prenguin seriosament l'alumne d'Aznar que tenim per president s'hi poden aproximar una mica... Un servidor s'ha estimat més rellegir alguns dels articles que va escriure aleshores. Déu n'hi do! El món estava dividit entre els que creien i feien bonda i els terroristes. En el segon bàndol hi havia des d'Ernest Lluch fins a qui el va matar.

Primer ho deia Aznar, després Urdaci, després ho repetia Acebes, després ho repetia Zaplana i finalment, ho repetia algun altre ministre. Aquesta era la veritat del règim.

Només una gran mobilització ciutadana aconseguí capgirar la història i descavalcar el feixisme incipient del poder. Primer per rebutjar els terribles atemptats de l'11 de març, segon per exigir al Govern espanyol que explicàs la veritat i tercer per fer fora a través de les urnes els qui havien fet de la mentida i la por els seus instruments de gestió.

Un any després, la salut de la democràcia és molt millor, per bé que encara hi ha gent disposada a protestar braç enlaire quan descavalquen l'estàtua d'un porc damunt un cavall.

El president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha aconseguit imprimir a la política espanyola un aire ben diferent, amb unes formes prou democràtiques i amb un tarannà, «talante», en diuen ells, ben diferent al seu antecessor. Molt més obert i dialogant.

De fet, aquesta és l'única diferència apreciable de moment. I som conscients que el canvi de tarannà, en si mateix, és molt important, i que amb un any tampoc es pot fer molta cosa més quan es ve de tan enrere i, sobretot, com ja hem escrit en altres ocasions, el canvi polític produït al govern espanyol ara fa un any, és positiu no tant pel que esperam d'ell, com per les dosis de repressió, paranoia, mentida i manipulació que ens ha estalviat. Però també som ben conscients que aquest nou tarannà ve reforçat per l'absència d'una majoria absoluta del PSOE.

Però, és clar, no només de bon tarannà viu el polític, i per tant, un any després, comença a ser hora que el canvi es vegi en les polítiques aplicades pel nou govern. Un bon començament seria fer públiques les balances fiscals entre les Illes Balears, el Principat de Catalunya i el País Valencià amb l'estat espanyol. Així ningú podria negar que els tres territoris de la comunitat nacional catalana són tractats com a colònies per l'estat espanyol. Després, es tractaria de cercar la fórmula per evitar que això continuï passant (a un modest servidor de vostès se n'hi acut una que es diu independència...).

En fi, que estam tan escalivats que no ens estranyaria que després d'estar vuit anys rebent fuetades pel darrere, ara l'únic canvi fos que ens les donassin pel davant, o pel «talant».

Per ventura a qualcú li pot parèixer un avenç, però com diria Ovidi Montllor (ara que es compleixen deu anys de la seva mort) «ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer».

De totes maneres, l'estat espanyol no és l'únic lloc en què es respira molt millor quan se'n va un president de mal tarannà.