El PSM opina. 02/04/2005

Frit de Pasqua

Sortosament, en aquesta illa tan eutanàsica amb els productes autòctons, encara es conserven algunes tradicions. I en moltes famílies Pasqua no és Pasqua sense el tradicional frit de xot o de mè. Aquest plat es caracteritza per una diversitat d'ingredients. Uns en són imprescindibles, els altres van una mica a gust del consumidor. Tot un exemple filosòfic, si m'és permesa la gratuïtat i la lleugeresa de la metàfora, d'allò que és substància i el que és accident. De totes maneres, en aquesta tria, com en tot, hi pot haver discrepàncies. Substància, podríem convenir que és la freixura, la patata i els condiments bàsics; accident, podrien ser aquells elements que ja van a gust de cada família o de cada cuinera o cuiner: la ceba tendra, el grau de coentor, la sang, el fonoll, els alls, el llorer i algun altre element que la meva ignorància o les mixtificades sofisticacions de la modernitat hi poden afegir. També, l'actualitat quotidiana ens planteja alguns elements que ens són una mica consubstancials, com la patata i la freixura del frit, i d'altres que apareixen per sorpresa, com la punta de pebre de cirereta que engospam involuntàriament i no notam fins que la cremor no ens arriba fins al carcabós. Uns dels primers és el caciquisme que abandona les vetustes vestidures d'antany i pren camaleòniques disfresses -tanmateix en essència és el mateix: alienar la voluntat de les persones- gairebé sempre a costa de l'erari públic: bé en forma de subvenció, de trosset de coca amb verdura, o de viatge pagat a la mare pàtria ordit per una políglota que parla i entén el rus. Supòs que sospitau que viraré la proa vers el cas Formentera, un cas que sembla eternitzar-se dins la societat illenca sense que se n'arribin a depurar les responsabilitats -si és que n'hi ha- i que el faci desaparèixer d'una vegada per sempre del mapa. Una de les primeres sensacions que hom n'arriba a tenir és que la justícia no és aquella dama impol·luta i equànime que restitueix en el ponderat punt els excessos que cometen els humans. Vaja, que la dama en qüestió està massa mediatitzada per conjuntures alienes a l'objectivitat i és massa subsidiària de figures que corren el perill de no tenir excessiva credibilitat com són el Fiscal General de l'Estat i també els magistrats del Suprem. El que no pot ser és que el cas Formentera sigui com el foc colgat que és reprèn i regenera segons com bufa el vent. Crec que seria saludable que aquest cas es donàs tan aviat com sigui possible per tancat i que, si es demostra la culpabilitat, es depurin les responsabilitats. No fer-ho així és com qui alimentar un corc maligne que va subsistint mig arrufat dins la nostra quotidianeïtat, és com qui acceptar resignadament una tara, com qui acluca els ulls davant un mal endèmic. Com ha passat una mica amb els xalets de Llucalcari, que fa la tira d'anys que els expedients van d'Herodes a Pilats i no s'arriba a cap solució. Bé, ara sembla que s'hi ha arribat i que la sentència és irrevocable, però ja ha sortit el batle de Deià i ha dit que la demolició és dificultosa. Anys i més anys... una altra vegada? Tot plegat accentua una sensació que comença a fer-se molesta: les anomenada classe mitja és la que sosté i rep alhora totes les rigorositats de l'estat, mentre que hi ha dos segments que se n'alliberen: uns perquè tenen molt i els altres perquè no tenen res. (Però vaja, això és un altre tema) Dins els accessoris que han condimentat aquest frit de Pasqua d'enguany no hi hem tengut vaga als aeroports, en alguna de les múltiples variants -personal de terra, de neteja, de handling, pilots, hostesses, etc.-, però sí que ha esclatat un conflicte inesperat: el del peix. És un conflicte curiós si més no mirat des d'un punt de vista ideològic. Posaria la mà al foc que són del mateix bàndol. Com algun conflicte sorgit entre constructors i hotelers. Si més no la presència d'Asaja a un costat ho evidencia. En Biel Company no se n'amaga gaire del seu conservadorisme i no sé els peixaters quin color tenen però no és difícil d'imaginar-ho en aquesta terra de blavors i gavines secular. M'ha sorprès, però la manera d'intentar resoldre la qüestió: com els jueus, que acudiren a un no jueu -Pilats- per veure si enclavaven Jesús. Ells han acudit a en Ramon Socias, que és banyi ell que tan polit surt a les fotos. I com diu l'adagi: qui vol peix, que es banyi el cul...

M'hauria agradat ja que som en aquesta avinentesa sacra de notar com una part del nostre patrimoni es perd. Hi va al·ludir, lúcidament, en Guillem Frontera l'altre dia. No sé si es referia a la mateixa qüestió. Però ell va parlar del patrimoni religiós, l'inherent al culte. En aquest sentit, de cada vegada més es constata la pèrdua d'una peça musical que a mi, cantada pel poble, em fa levitar. És el Credo. Però un dia que estigui de saba ja li dedicaré un article que ben bé podria dur per títol: elegia per un Crec en un Déu.