|
Un milió per minut
El passat 10 de març, i en resposta a unes assenyades
declaracions del president del Consell d'Estat, Francisco Rubio Llorente, en les
quals afirmava que les Balears formen part de la comunitat nacional catalana,
l'actual inquilí del Consolat de Mar expressà un íntim desig seu com si fos
una realitat inamovible: «a Balears estam orgullosos de ser espanyols».
Més enllà de l'obvietat que els illencs mai no hem bravejat
de res que tenguem i menys encara de res que siguem, ens crida l'atenció que
una tan passional declaració surti d'algú que, d'una altra cosa no, però de números
se suposa que sí en sap fer. Que un mallorquí, menorquí, eivissenc o
formenterer es senti emocionalment orgullós de ser espanyol només es pot
explicar des de la psicologia a través de l'anomenada síndrome d'Estocolm. Per
als que tenguin nocions d'economia només se'ls pot aplicar allò de «banyuts i
pagar el beure».
Des de fa anys, les forces nacionalistes dels Països
Catalans denuncien la sagnia econòmica a què estam sotmesos per part de
l'Estat espanyol. I amb la nova conjuntura política a l'estat espanyol, s'ha
aconseguit reobrir el debat sobre les balances fiscals.
En definició dels professors d'economia Jordi Pons i Ramon
Tremosa, la balança fiscal entre un territori i l'estat «és la diferència
entre el que l'Administració central i la Seguretat Social recapten en impostos
en aquest territori i el que hi gasten i inverteixen».
Idò bé, les estimacions més recents relatives a les
balances fiscals dels territoris dels Països Catalans varen ser calculades per
al període 1995-2002 per la Fundación de las Cajas de Ahorros (FUNCAS). Segons
aquests estudi, fet amb el criteri anomenat «de benefici» (hi ha un altre
criteri per calcular les balances fiscals, anomenat «de flux monetari», que
encara ofereix unes dades més escandaloses) per imputar les despeses, l'any
2002, Catalunya tenia un dèficit fiscal amb l'Estat equivalent al 7'6% del seu
Producte Interior Brut; el País Valencià del 2'4% i les Illes Balears, del
15'5%. La resta de comunitats, exceptuant les basques i alguna altra, tenen un
saldo positiu.
Les Illes Balears són la comunitat que, percentualment, més
doblers aporta a les arques de l'estat i la que en percep menys en concepte
d'inversions i serveis. Som els que tenim la balança fiscal més desfavorable.
Dubt que hi hagi a Europa cap altre cas semblant, on l'estat «pentini» més
d'un 15 per cent del PIB a una comunitat. El tracte que té Espanya a les Illes
Balears és un tracte colonial.
Dit en pessetes, que és com ens entenem més, significa que
cada any, els habitants de les Illes Balears, haguem nascut on haguem nascut i
ens sentim orgullosos de ser espanyols o empegueïts de no haver estat capaços
d'enviar a porgar fum els nostres explotadors, enviam a Madrid prop d'1'4
bilions de pessetes (8.435 milions d'euros), dels quals 514.000 milions de
pessetes no tornen. O sia que, segons el criteri de FUNCAS, cada any ens roben
514.000 milions de pessetes. O si ho preferiu, cada dia perdem 1.408 milions de
pessetes. O si vos ho estimau més, ens foten 59 milions de pessetes cada hora.
O un milió de pessetes cada minut. Això és el que ens costa la broma
anomenada Espanya: perdre (que vol dir deixar d'invertir en el nostre benestar
col·lectiu, en la nostra qualitat de vida, en l'educació dels nostres infants,
en serveis sanitaris...) 6.000 euros cada minut. Aquesta és l'ofrena dels
ciutadans de les Balears a un estat que políticament ens ignora, culturalment
ens amaga, econòmicament ens desagna i socialment ens escarneix.
P.S: Si heu arribat fins aquí vol dir que haureu dedicat uns
cinc minuts a la lectura de l'article. En aquest temps, més de 30.000 euros han
volat cap a Madrid i no retornaran.
|
