El PSM opina. 29/03/2005

Estupidesa Da Vinci

M'encanta, El Codi da Vinci: és una eina força útil per mesurar el nivell d'estupidesa al qual ha arribat la cultura de masses, i que consisteix en la degradació progressiva, potser irremeiable, de la cultura. En la societat global, paradís del menjar-porqueria, la teleescombraria i el cinema familiar, el bon gust i la intel·ligència ho tenen cru. En l'era de la revolució tecnològica, la reina és, curiosament, la pseudociència: qualsevol espavilat que s'inventi un remei miracler i l'anunciï amb una mica de gràcia, té l'èxit assegurat. És també la gran època de la pseudofilosofia i l'autoajuda (quina manera de fer malbé una idea guapa...): a les millors llibreries, la púrria segregada pels mestres de l'oportunisme desplaça dels prestatges els millors intel·lectuals, d'avui i de sempre («no es venen», diu el llibreter), i la televisió rendeix culte als reis de la buidor. I lògicament, aquest ha de ser també el gran moment de la pseudoreligió: de les sectes i el fonamentalisme, la fe-màgia a la carta, la banalització de la teologia i la tergiversació de la història.

L'èxit d'El Codi da Vinci ens mostra l'amplitud d'aquesta deriva. És, no hi ha dubte, una novel·la força entretinguda, de ritme trepidant, amb una trama ben teixida i una intriga prou sostinguda que et fa devorar les pàgines amb avidesa. Però és una novel·la, una invenció. Dan Brown, el seu autor, insisteix que es tracta d'una ficció literària, però milers de lectors de tot el món hi veuen la revelació definitiva dels grans misteris humans i divins amagats durant vint segles. Ara resulta que tot el cristianisme, sense exclusió, és la història d'un gran engany, una fal·làcia, una estafa. Tota la història de la teologia i el pensament cristià, ficada dins el mateix sac d'una secta rentacervells qualsevol. Fascinant. Hi pot haver major estupidesa?

Ara bé: hem de criticar per això el seu autor? No! Com podem dir-li mentider a un novel·lista que, per definició, escriu ficció? És just que el considerem un estafador perquè dins una novel·la posa en el mateix sac el Sant Graal, l'Orde de Sió, els Templers, el Bon Jesús, els Maçons, els Càtars i el Rei Salomó? No, de cap manera. El cardenal que l'ha condemnat s'equivoca: encara li fa més propaganda. No. Hem d'admirar l'autor d'El Codi perquè ha sabut crear el producte que encaixa millor en la nostra societat malalta de cultura.

Brown n'és ben conscient, i se'n riu de nosaltres, els que li compram els llibres. Ho demostra a la novel·la que va publicar després d'El Codi, titulada Àngels i dimonis, on llegim: «Sempre l'havien irritat la multitud de teories conspiratives que circulaven en la moderna cultura pop. Els mitjans de comunicació anhelaven titulars apocalíptics, i autoproclamats «especialistes en cultes» aconseguien suculents ingressos gràcies a la histèria del mil·lenni, inventant històries...». Clar i llampant: Brown ens confessa que guanya doblers gràcies a la nostra estupidesa. Darrere d'ell han vingut tota la caterva d'escriptors, editors i distribuïdors que s'han aprofitat de la febre davinciana i ens han envaït amb una interminable nissaga de subproductes que omplen els mostradors de les llibreries i les taules de novetats: l'espai que no ocupen els altres llibres; els dels nostres millors autors, per exemple. Per trobar el darrer llibre de Miquel Àngel Vidal he hagut d'anar fins a tres llibreries. Però a totes tres tenien la mateixa porqueria en llocs destacats. Realment som bastant estúpids, no?