El PSM opina. 24/05/2005

De lletres i de ciències

Res de nou sota el sol: l'enèsima reforma del sistema educatiu a l'estat espanyol, que es fa, com sempre, sense cercar el consens polític i social (però això seria motiu d'una altra reflexió), consolidarà la tendència de les reformes precedents: marginar cada cop més tot allò que en termes col·loquials anomenam «de lletres» en benefici de les «ciències». Pel que fa a l'educació secundària, la proposta del govern espanyol redueix la filosofia a un sol curs de batxillerat, i la música sofreix un retall considerable d'hores lectives. En l'àmbit de les ensenyances universitàries, el pronòstic no és més esperançador: s'anuncia la supressió de les llicenciatures en història de l'art i en filologia catalana.

I ens sap greu, és clar. Arreu sorgeixen crítiques contra aquestes reformes, tot i que, ben mirat, aquí cadascú venta el seu sant: els filòsofs defensen la filosofia, els historiadors de l'art la seva titulació, i filòlegs, músics i altres espècies amenaçades fan cadascú la guerra pel seu compte. De moment veig poca suma d'esforços, poca solidaritat entre tribus, i poca anàlisi global d'uns fets que, al capdavall, obeeixen a un mateix patró.

Hem de reconèixer que les mesures anunciades són coherents amb la dinàmica en què s'ha mogut l'educació al llarg de les últimes dècades: mentre que les ciències positives i la tecnologia veuen néixer cada any noves titulacions universitàries, cada cop més especialitzades i concretes, en canvi les ciències humanes i les disciplines «de lletres» sofreixen el procés invers: la concentració, simplificació i residualització. Més encara: el que passa amb el sistema educatiu sempre és un reflex de les tendències i les prioritats de la societat. També en aquest cas. I per això, no hauríem de pecar de curtor de mires, focalitzant les crítiques contra determinats aspectes de la reforma educativa, com si aquesta seguís una dinàmica oposada a la del conjunt de la societat. És ben bé al contrari: la preeminència de les disciplines científiques i la marginació de les disciplines humanistes respon perfectament als esquemes d'una societat que considera la utilitat material immediata i la productivitat com la raó de quasi tot, mentre que arracona per inútil la creativitat... si no ve acompanyada de rendibilitat econòmica.

Quin futur li espera a una societat que ha decidit caminar per aquests viaranys? Cada vegada sabem millor com funcionen les coses, cada cop som més capaços d'extreure i manipular els secrets de la naturalesa, però aquest progrés a velocitat de vertigen deixa pel camí les preguntes sobre el sentit, i relega tot allò que no sigui productiu i quantificable en euros a l'àmbit de la privadesa i l'ociositat.

Lou Marinoff reaccionava fa uns anys contra els perills d'aquest reduccionisme posant un títol provocador a un llibre seu: Més Plató i menys Prozac. Més a prop nostre, Guillem Frontera reflexionava fa poc en un dels seus magnífics articles sobre la gent que no necessita el passat, que no sent la memòria col·lectiva com una necessitat vital d'arrelament i sentit, com a fonament del present i del futur. Les coses són així. Entre tots ho feim així. I les reformes educatives no fan altra cosa que ratificar que, en efecte, això és el que volem.