|
Viatge a l'interior del no res
No sé si aquest és un estiu especialment avorrit o si és
que tenim la cotna tan dura als avatars dits quotidians que res ja no ens commou.
Vaja, que la declaració interès de la casa del batle de Ses Salines, o la
piscina d'en Pedro J. o la invasió semibarabuntesca del turisme de sol i
d'espardenya no ens diuen res. O mirant una mica més enllà, el degoteig de
barbàries de tot signe a l'Iraq tampoc no ens commou. Potser enyoram un estiu
de tintoreres o de rasputins, que donaven joc a una interpretació sarcàstica
de la realitat. Però sembla que, fins i tot, com uns déus immisericordiosos,
els esdeveniments quotidians passen olímpicament de nosaltres, ens tenen
abandonats. O és que necessitam noves emocions?
No ho sé. M'he fet la darrera pregunta perquè, per ritmes
somàtics del cos -coincideix amb l'hora d'acabar l'horeta- m'he afeccionat a
mirar un miniprograma on la gent reconta i il·lustra els seus viatges. Ja sé
que la televisió ha de ser agressiva i allò quotidià no és actualitat; per
tant, un viatge a qualsevol capital europea occidental no té el més mínim
sex-appeal informatiu. Anar a Florència o a París és quasi una quotidiana
vulgaritat. En canvi, allò que s'estila avui en dia és anar al lloc més exòtic,
a la rua més disforja del món. Al lloc, teòricament, més inaccessible, al
lloc més inexplorat. Sembla que hi ha una cursa imaginària per veure qui
aporta el vídeo del lloc més indòmit, més salvatge, més no sè què... I no
és que això que mostren per la tele sigui una raresa, no. Sembla que du camí
de convertir-se en una quotidianitat. És difícil avui trobar-te en una rotlada
de trempó i pa amb oli on no hi hagi algú o un conegut d'algú que no hagi
visitat alguna d'aquestes terres exòtiques. La Xina, l'Índia, aviat seran també
destinacions vulgars.
I una cosa que m'ha cridat l'atenció és que hi ha hagut una
sèrie d'afirmacions coincidents en diversos d'aquests exhibidors de destins exòtics.
Aquests llocs indòmits, verjos -o quasi verjos-, agrests, etc. Aquests llocs es
converteixen en una mena de punt univesal totèmic on la gent es retroba a ella
mateixa. On la gent és ella mateixa en tota la seva plenitud. Una de les
preocupacions que observ que té la gent avui en dia és ser un mateix o
retrobar-se a un mateix. I no només les vies d'accés a aquest
pseudointeriorintage són a través de viatges exòtics sinó que n'hi ha moltes
més: llibres d'autoajuda, pràctiques esotèriques, o no tant, etc. Sembla que
l'única condició que ha de complir aquesta entrivicollada via d'accés a tu
mateix és que no sigui quotidiana, ni vulgar. Si tu dius que una manera de
trobar-te a tu mateix és anar a espolsar ametles, per exemple, és dir una
irreverència total, un pecat contra el decòrum; és com que anar a un hotel de
luxe i, en comptes de demanar un cocktail de nom pompós, demanes un paló amb
sifó. I per quina estranya raó la gent necessita retrobar-se a ella mateixa?
Voleu dir que la gent no és ella mateixa cada dia? I si no ho és, per quina raó
no ho és? Deu ser que per triomfar o per subsistir quotidianament et veus
obligat a deixar de ser tu mateix perquè si no no pots medrar? O en canvi,
deixar de ser tu mateix, com diuen, no és més que una claudicació voluntària
i conscient perquè així la vida és molt més fàcil, perquè ho fa tothom?
Voleu dir que la gent es conforma a ser un mateix en aquests petits instants d'èxtasi
egocèntric que pot assolir en un viatge exòtic? Aquests petits instants basten
per redimir i autoredimir-se de totes les quotidianes claudicacions?
I què passarà quan aquestes destinacions s'hagin
turistitzat? Quan hagin vehiculat tots aquests exòtics afanys en un tot inclòs
semblant a la balearització? O n'hauríem de dir balaatzizació? L'univers
s'expandeix. Ho va dir Woody Allen a Anie Hall. Llavors es posaran de moda els
viatges estratosfèrics. O, posats, a satisfer les demandes i, per allò que la
vida és una harmonia de contraris, s'inventaran viatges a l'interior del no
res. Un bon lloc per retrobar-se. Tot val.
|
