|
Tirar-se a la piscina
Ja havia contat l'anècdota en una altra ocasió, però avui
ens torna a ser útil i la repetirem. L'any 1989 vaig assistir, fent part de la
delegació dels Països Catalans, a la segona cimera de la CONSEU (Conferència
de Nacions Sense Estat d'Europa) que es celebrava a Barcelona i on hi
participaven delegacions de tots els moviments d'alliberament de les nacions
europees sense estat.
A la CONSEU hi havia una nombrosa delegació corsa formada
per representants de diverses organitzacions nacionalistes d'aquell país sota
domini francès, també conegut com «l'Îlle de la Beauté» (lIlla de la
Bellesa). Record que la portada d'una de les seves revistes em va crida
poderosament l'atenció: un gran titular deia en un francès perfectament intel·ligible
«no a la balearització de Còrsega». Vaig intentar comunicar-me amb un grupet
de joves de la delegació corsa i els vaig explicar com vaig poder que m'havia
sorprès la utilització del terme balearització, que jo provenia de la terra
que tenia el dubtós orgull d'haver inventat el model de creixement insostenible
que ells rebutjaven per al seu país: les Illes Balears i que, precisament
aquells dies, s'estava preparant una gran manifestació ecologista a Mallorca
convocada pel GOB. Ells, amb un llenguatge combinat de paraules i senyes,
m'explicaren que al seu país feien poques manifestacions i que a Còrsega la
lluita contra la balearització es feia a base de «plastique».
Dies més tard em vaig documentar més sobre el seu model i,
efectivament, aquest consistia a tirar per avall amb «plastique» les
construccions que es feien prop de la costa. El resultat és que avui, Còrsega,
la més muntanyosa de les illes mediterrànies, conserva la meitat de les seves
costes encara verges i prop del 60% de la superfície de l'illa està ocupada
per massa forestal.
Mai no he tengut el mínim dubte sobre la qüestió de la
utilització de la violència en qüestions de política: hi estic radicalment
en contra i, de fet, la causa amb la qual estic més compromès de totes
aquelles amb les quals em sent identificat, és el pacifisme i la no-violència.
Però, com explicà el mateix Gandhi, en moltes ocasions el pacifisme no
significa passivitat.
Per ventura col·lectivament, els mallorquins, hem estat
massa passius, massa dòcils en la defensa de la nostra terra (i en especial del
litoral).
I d'aquest excés de passivitat, d'aquesta prudència extrema
(«que la prudència no ens faci traïdors», ens digué Jordi Carbonell), se
n'han servit alguns per enriquir-se i per viure a cos de rei en aquesta colònia
d'ultramar que a poc a poc, piscina a piscina, port esportiu a port esportiu
s'han anat fent seva.
No ens feia falta, ni ho haguéssim permès, arribar als
nivells dels defensors de la terra corsos, però ens ha faltat fermesa, com la
que demostraren la setmana passada herois i heroïnes de la defensa de la nostra
terra com la diputada del PSM al Parlament balear, Maria Antònia Vadell; la
vicesecretària general del PSM, Nanda Ramon; el president d'ERC a Mallorca,
Joan Lladó; la regidora de Son Servera per EU-Els Verds, Conxi Peña i el
regidor pel PSM, Antoni Oliver; el membre de la comissió executiva del PSM,
Felip Esteva; la regidora del PSM a Manacor, Margalidó Capó; la regidora per
EU-Els Verds a l'ajuntament de Capdepera, Maria Orts; el regidor independent de
Binissalem, Pere Pol; els representants de Gadma, Bernat Fiol i Josep Martí; i
del Lobby per la Independència, Jaume Sastre, a més a més del diputat d'ERC
al Congrés, Joan Puig. Col·lectivament ens ha fet falta més coratge, més
valentia a l'hora de defensar el nostre tresor més preuat, que és la nostra
terra, la nostra costa.
Com a poble, ens ha fet falta tirar-nos a la piscina.
|
