Descendents de mallorquins
Almenys en una altra ocasió, servidor vaig manifestar el neguit de què vaig ser pres en veure un documental del National Geographic sobre una expedició a la recerca d'unes ruïnes de l'imperi Inca. Es presentaven els expedicionaris, amb els seus brillantÃssims currÃculums, i a continuació la cà mera enfocava una persona, de la qual es deia que era «descendent directe dels inques». A partir de quin moment hom deixa de ser inca per ser descendent dels inques és una qüestió que, pel que he vist, algunes persones poden resoldre amb una certa facilitat: diuen que, amb l'esfondrament o la destrucció d'una cultura, els supervivents passen a ser descendents. No sé si ho puc veure tan clar, sobretot perquè, si diagnosticam la nostra cultura amb un mÃnim d'objectivitat, haurem d'admetre que ben aviat deixarem de ser mallorquins i esdevendrem descendents de mallorquins. I la perspectiva m'inquieta pel que té de desordre identitari, d'inseguretat en els sentiments de pertinença. No sé com es pot sentir a Mallorca un descendent de mallorquins i ja no mallorquÃ, però no costa gaire d'imaginar-ho: el cinema ens ha proporcionat una sèrie de relats en els quals hi juguen papers marginals persones -indis, aborÃgens en general- que són descendents del que havien estat. Sembla que ens haurem de fer a la idea que, prest o tard, la trista condició de descendent és el destà de molta de la nostra gent. La resta és integrada per persones que posaren a temps els mitjans per deixar de ser mallorquins -de llengua, de cultura: que inclou també el sentiment del territori- i no veure's aixà en la situació de ser-ne descendents. Aquests són sempre els més llests, els que no tenen escrúpols a l'hora d'establir la seva escala de valors. Hi ha altres sortides, allò que altre temps se'n deien terceres vies? Un amic meu acaba de decretar el seu propi exili interior. No ho aconseguirà -el conec-, però s'ha proposat viure aquà com si hi hagués arribat avui des d'un paÃs llunyà , a la recerca d'un clima benigne. Se sotmetrà a una determinada disciplina per desempallegar-se de la memòria històrica de l'illa, de la ciutat, del paisatge i del paisanatge, i aixà aconseguiria tal volta que no li dolguin tant la barbà rie cultural i la destrucció fÃsica de l'illa. Qui sap si ho aconseguirà , no ho crec. Els al·lots més joves ja no tendran aquests problemes, perquè, per més que tot sigui susceptible d'empitjorament, ja hauran viscut en un paÃs que ha manifestat obertament la seva voluntat d'antropofà gia. Ells tal vegada ja no siguin ni descendents. Perquè: descendents... de què?
|