Ja ens hi anam avesant, certament, però encara estranya aquesta situació tan repetida com la que es va viure dimarts passat a la casa de cultura de Sa Nostra, amb motiu de la presentació de la nova etapa de la revista L'avenç, un acte en el qual s'havia d'esbossar una revisió del llegat ideològic de Josep Melià. Es tractava, dit a la curta, d'avaluar la vigència del seu pensament sobre aquest país. Bé, pel que servidor conec la gent (que no és molt, tot s'ha de dir), la part del públic de reconeguda militància política era pràcticament tota del PSM. Crec que hi havia un parell d'afiliats a UM, però d'aquells que se'n diu «de base». Absència de persones (almenys notòriament públiques) del partit en el poder, el president del qual, també president de la Comunitat, havia honorat oficialment Josep Melià durant la penúltima legislatura, en un noble gest que també l'honora a ell. Tampoc no va aparèixer gent de les cúpules del PSIB-PSOE, EU i Els Verds. Tot plegat, queda subjecte a rectificació per mor de les meves escasses coneixences de gent. En definitiva, sembla com si l'intel·lectual que es dedicà sobretot a ajudar-nos a pensar el país només interessàs a una formació política, i no la seva. Al contrari, amb els que recullen ara la seva herència ideològica -si més no com a material a debatre per mantenir-lo viu-, hi va tenir Josep Melià alguns agres enfrontaments. Servidor crec que l'obra de Melià continua vigent. Va bastir una estructura que, naturalment, s'ha de revisar, com tot, de manera continuada, se n'ha de fer el manteniment, però per ara no hi ha hagut ningú que ens hagi proporcionat unes eines de reflexió sobre el país que permetin considerar obsolet el pensament de Melià. La seva pràctica monopolització per part del PSM no respon a cap malvada estratègia d'apropiació indeguda, simplement és que aquest partit, tot i que sumit en una crisi que alguns voldrien de creixement, acull un nombre molt apreciable de persones disposades a complir amb el deure de tot ciutadà d'entendre el món començant per l'entorn més immediat. Però aquesta «exclusivització» del llegat ideològic de Melià crec que s'ha d'entendre en un marc d'enrariment polític i de molt baixa qualitat cultural i social del país, un marc on l'enfrontament sistemàtic i el desinterès antropològic no permeten compartir ni unes mínimes bases, no permeten tenir res en comú, un espai de pensament a partir del qual crear alguna cosa que ens identifiqui a tots per igual entorn d'uns sentiments de pertinença elementals. Si no poguérem compartir ni La Balanguera, perquè segons la dreta era l'himne de l'esquerra nacionalista -tanta sort que Joan Alcover no ho va poder sentir-, per ventura és demanar massa que considerem Melià -ni que sigui en els seus plantejaments més generals- patrimoni comú: i més en un país on també és d'esquerra nacionalista la gent amb qui uns pocs intel·lectuals d'altres latituds ideològiques comparteixen l'interès per Joan Estelrich (excepció feta d'un governant de la dreta que, en haver-lo descobert -just ara-, lamentava que aquí ja no hi hagi nacionalistes de dreta com el felanitxer de Cambó i primer director de la Bernat Metge).