|
«No cambies»
Demà farà una setmana que tenim conselleria d'immigració. Algú -és un
suposar- pot haver tingut la temptació de creure que el president Matas ha pres
una decisió encertada. Però com en totes les coses que tenen delicte, i atès
que no se'n coneixen antecedents, aquí cal aplicar el principi de presumpció
d'innocència: si no tenim proves, no acusem Jaume Camaleone d'haver fet una
cosa ben feta. Ep: que tampoc no estic dient que ho hagi fet malament. Diria que
simplement es tracta d'un nou joc de simulació, un més dels freqüents trucs
de prestidigitació d'aquest govern: res per aquí, res per allà, i... jas! Una
conselleria nova. O sigui, res de res, però que sembla un gran què. No sé si
m'explic.
Ara es tracta de fer veure que els immigrants els interessen, en el sentit
que es preocupen per ells. Hauria estat més efectista elegir per al càrrec un
senyor o senyora fosc (de pell) i que xerràs embullat, o sigui en bilingüe
simultani. Però, ves, aquests no solen tenir papers, i per tant no devien
trobar candidats per fer el paperot.
Per anar bé, la cosa no hauria de passar de ser un entreteniment. No cal
demanar competències en immigració, ni promulgar lleis que reconeguin drets
civils als nouvinguts, ni aplicar el flamant Pla d'immigració aprovat pel
Parlament, que això val euros i llavors no es podrien pagar les autopistes. A més,
si un govern promulga lleis que creen drets socials, llavors ningú no dóna les
gràcies. Per exemple: un ciutadà, quan es jubila, no escriu una carta al
president del govern per donar-li les gràcies per la paga, oi que no? Perquè
la pensió és seva, li toca, en té dret. Són coses de l'estat del benestar.
Als immigrants, però, no convé donar-los drets. Val més fer-los regalets,
mostrar-los la infinita generositat del govern, i així estaran contents i diran
gràcies fins a setanta vegades set. Res de drets socials. És més rendible la
beneficència.
Ara, idò, del que es tracta és de muntar el numeret, fer-se quatre fotos,
repartir un parell de subvencions i quedar bé. I per fer això, naturalment, no
fa falta cap polític. Per això han triat una persona que diu d'ella mateixa
que no té definició política. I sobretot, te pido no cambies, li va dir Ell,
citant una cançó de Mónica Naranjo del disc titulat Chicas malas. La
consellera no ha de passar cap pena. La política, tal i com l'entenen els
llogaters actuals del Consolat, ja la faran els de sempre. Ella ha d'anar a
Argentina a visitar les cases regionals, que d'això en té experiència, i ja
vindran darrere els especialistes mapàuics, els autèntics polítics (que no
polítics autèntics), a rematar la feina.
El que dèiem: allò que compta és la simulació, la performance, el cop
d'efecte o d'imatge per encobrir la buidor més insondable. Des d'ara fins a les
eleccions ens farem un tip de veure fotos multiculti del president de tots amb
gent de tot color i condició. Assistirem en directe al revival d'aquella
campanya berlanguiana de«Ponga un pobre en su mesa», versió immigrant nostrat.
Fins i tot es podria repetir la memorable escena viscuda en plena campanya
electoral de la primavera de 1999: el president Matas es va fer fotografiar a un
centre d'acollida de marginats de Palma, mentre es cruspia una cuixeta de
pollastre que acabava de treure de dins l'olla dels pobres, com qui diu no em
feis oi, només em feis llàstima. Potser després els devia dir, amb el to
emotiu requerit per l'ocasió, os pido que no cambiéis.
|
