Les autopistes: crònica d´un fracàs
Quan els anys
seixanta es construïen hotels damunt les roques i l´arena de la mar, eren
molts els mallorquins que tenien -satisfets- el sentiment que allò era progrés.
I si l´edifici tenia deu plantes en lloc de tres, millor.
Han passat més de quaranta anys. I es podria esperar que la riquesa que
aconseguiren els pares amb aquest progrés no seria només econòmica, i la
generació dels fills i la posterior, s´haurien pogut formar amb una nova
sensibilitat. De fet la història presenta molts d´exemples de com el pas del
temps canvia l´òptica amb què es veuen les coses (basti recordar l´enderroc
de les murades de Palma, rebut com un símbol de progrés en el seu temps i avui
difícilment assumible, almanco així com es va fer). I en aquests quaranta anys
mateixos, passaven coses que alimentaven aquesta esperança: la salvació de sa
Dragonera i d´es Trenc, per exemple, i tantes manifestacions al carrer que
feien pensar que la consciència ecològica de bona part de la societat
mallorquina anava creixent i que es podrien corregir els errors del model
territorial dels inicis del primer boom turístic. Però, desgraciadament, en
aquests darrers anys hem vist com això no era ben bé així i com la lògica
dels fets, del mercat i dels interessos s´enduia les mesures cautelars de
protecció i les paraules - protecció del territori, sostenibilitat...- com si
fos una torrentada.
Han estat anys de polítiques que pareixien dominades per una única obsessió:
el creixement del P.I.B. i del nombre de turistes a qualsevol preu -com si
aquests dos factors bastassin per millorar de la qualitat de vida-. I això ha
anat provocant un progressiu procés d´urbanització i la saturació de les
infraestructures existents (aeroport, carreteres...) fins arribar a l´estat que
tots coneixem.
Però enlloc d´aturar-se a pensar en corregir la causa d´aquesta saturació de
les infraestructures, s´han volgut cercar solucions que encara agreugen el
problema, solucions que potser resolguin aspectes quantitatius de la demanda,
però que en absolut són adequades ni a l´escala de l´illa ni -per descomptat-
a aquella aposta per la preservació del paisatge o pel turisme de qualitat que
sempre apareix a la literatura dels programes dels partits o dels plans urbanístics.
En aquest sentit, la primera valoració que podríem fer de les noves autopistes
que hem vist construir aquests mesos és que són el símbol d´un fracàs col·lectiu,
el símbol de la incapacitat per controlar i ordenar el creixement dins els límits
que serien adequats per a l´illa (allò que els geògrafs anomenen capacitat de
càrrega). De la incapacitat també per equilibrar l´ús dels vehicle privat
amb la potenciació del transport públic o per dissenyar unes carreteres més
ben integrades a l´entorn, amb propostes adequades a la mida d´una illa i no d´un
continent.
Les noves autopistes han canviat l´escala del seu entorn -què diferents es
veuen ara al seu costat unes cases de possessió o un poble com Campanet- i també
de l´illa. Mallorca és ara més petita, ha perdut complexitat i la gent comença
a anar a viure cada vegada més lluny del seu lloc de feina. Es multipliquen així
els desplaçaments i el trànsit que -justament- es volia resoldre amb les
autopistes.
Pel que fa al seu disseny específic, tot resulta impropi de l´escala del lloc,
en bona part perquè responen al catàleg de solucions estàndar: el recurs
sistemàtic als creuaments a diferent nivell amb ponts elevats, la il·luminació
totalment innecessària de trams no urbans... I allà on es vol personalitzar el
catàleg, encara pitjor. Com l´ús de vegetació sense continuïtat amb la de l´entorn
o el mal gust pintoresquista amb què es decoren els talusos o les rotondes -diuen
que per fer-les més mallorquines? En aquest sentit, especialment greu és el
cas de la carretera de Manacor, on, a més, es parteix de l´error inicial d´haver
volgut convertir una carretera històrica, i per tant, amb múltiples servituds
i accessos, en una via ràpida, una pseudo-autopista. Per això ha estat
necessari duplicar els vials d´accés ocupant un espai molt gran que després s´ha
volgut compensar reduint les mitjanes, quan amb això l´únic que s´ha
aconseguit és fer la carretera més dura i agressiva amb el seu entorn.
En general, tot això fa que aquestes noves carreteres no semblin les que
necessitava Mallorca. Hagués fet falta més reflexió i no deixar-se dur per
les pressions d´uns i altres. Projectar-les bé, tenint en compte el lloc i el
paisatge. En definitiva, pensar-les a partir d´una planificació territorial i
no a l´inrevés, com ha passat a qualque cas.
Ja només queda esperar que en aquesta illa, que cada vegada més és
efectivament illa-ciutat, les autopistes es torbin encara un temps en
convertir-se en autopistes urbanes. Confiem que es protegesqui millor el camp
com allò "no urbà", que es protegesqui el paisatge i no es permeti
edificar al costat de les noves carreteres, que salvem encara el que es pot
salvar.
Si no, potser a la fi tendrà raó Juan Luis Arsuaga - el paleontòleg que
dirigeix les excavacions d´Atapuerca- quan diu que tanmateix l´estudi de l´història
de l´evolució, amb la perspectiva que dóna el coneixement del que ha passat
en unes desenes de milers d´anys, no permet ser gaire optimistes sobre el futur
ecològic o la sostenibilitat de la vida al planeta. Tot semblaria indicar que l´home
ha d´acabar provocant tal degradació de l´entorn que el forçaria a cercar
nous hàbitats a altres móns. Potser sigui aquest un mecanisme de la nostra
evolució, amb la condició -és clar- que aquests altres móns existesquin.
|