A vegades, us ho ben promet, m'estimaria molt més parlar d'altres coses. De com es marceix la tardor, de les fumeres delicades, de les boires entintades del capvespre, de com l'hora roenta i fins i tot l'hora encantada criden l'amor, l'amor meu, l'amor teu, que caplleva lluny on la mar es perd enfora en la boirina, o que senzillament el tens ben a prop, ran de l'escalfapanxes amb el gas tot encès on encara no hem enllestit el gall, no perquè tenguem por de la grip aviària, sinó senzillament perquè no som a nadal, ni menjam torrons. M'agradaria parlar del morat dels pensaments ensenyorint-se d'una làpida a un cementiri humil de les viles sense nom. M'agradaria engatar-me, ni que fos una vegada en la vida, de bucolisme rústic i d'embetumar-me de totes les fragàncies que aquests dies humits ens regalen. M'agradaria parlar de siderals curolles que juguen a escalfar mans damunt la camilla tota rivetejada de piercings sangonosos i d'una petita llosca que exhala les darreres essències estupefaents. M'agradaria amollar les amarres al verb i que lliscàs, ara pedregós, ara llis, fins arribar al punt i final d'aquest article. Però no he de seguir mai el meu somni, ni em deixaré amarar per aquesta pardalaria d'escriptoretxo gasetiller, ans, encara que vulgui ser un ballarí de les paraules, he de cantar el dolor de cada dia.

I aquest dolor de cada dia té noms i llinatges ben concrets. El trident de la discòrdia, les tres muses transvestides d'homes de frac, de grisors encefalogràmiques i d'una bossa del molt mala llet estreta entre les cuixes, grisa, com si fos la massa encefàlica que, talment un endemisme, tenen desplaçada. El trident no és altre que en Rajoy, o li hauríem de dir en Rojoi (del castellanisme: rojar, ho dic per si a algú li serveix de pista); n'Acebes i en Zaplana. Aquestes tres meravelles de la naturalesa han empescat una campanya de crispació quotidiana contra el PSOE, i no em molesta que sigui contra el PSOE, em molesta perquè fan servir una cosa tan noble com l'Estatut de Catalunya. I aprofiten aquest anticatalanisme latent per passejar la pellerofa de sor martiri de les espanyes per les cases consistorials dels ajuntaments i, a canvi, d'un tros de coca -per als populars la ideologia comença allà on acaba el duodè- o d'un trosset de caviar o d'un platetet de llenties, hi conviden tot un seguit de dames que ben bé podrien estar cercant-se un amant per internet o podrien dirigir un port avions entre les ones embravides o fent punt de creueta mentre somiquen amb «pasión de gavilanes», idò tota aquesta claca va als plenaris i venga enfadar-se com a vulgars peixateres, que pobretes, no mereixen que algú els abaixi tant el llistó. I han tengut la barra de dir, no les peixateres, sinó el trident, que es gastaran no sé quants de molts d'Euros per fer una campanya contra l'Estatut de Catalunya. I venga a embullar la troca. I no en parlem de la cristianíssima Conferència Episcopal que, a través del seu braç armat de la COPE, cada matí martelleja al mateix clau, fins a provocar l'escàndol més delirant, ignorant aquelles assenyades paraules bíbliques que diuen: ai! de qui promogui l'escàndol, més li valdria que li lligassin... (no cal que segueixi, perquè tu i jo, lectors, férem la primera comunió i ens ensenyaren quatre coses que no ens han fuit). I donaríem per cert que aquest trident no les ha tengudes mai, ni les ha sabut. Per si fos poc, hi han embolicat el Barça, pobret, ell que justet justet li va per redimir les penes de n'Etxevarria, o com es digui el cunyadet d'en Laporta, franquista fins a la devoció, el cunyadet. Idò han d'involucrar-hi el Barça, primer per haver pronunciat en Joel Joan allò tan pecaminós -Jesús Déumeu- de «Visca els Països Catalans Lliures» i quasi totes les mascletàs falleres varen esclatar de l'ensurt i del disgust. I posaria la mà al foc que els déus inextricables se n'han empescada una de més sibilina per fomentar l'anticatalanisme hispànic: seria el fet que els àrbitres afavoreixin al Barça. Això, si és descarat, presenta un sentiment de rebuig per a aquell que rep la gràcia i l'honor. I les darreres actuacions arbitrals ens poden fer nèixer aquest pensament pervers. Que no sempre aquells que sembla que ens donen pa i ens volen afavorir són els que més estimen la pàtria i la cultura catalana.