L'inici (el 3 d'octubre del 2005) de les negociacions d'adhesió de Turquia a la Unió Europea ha provocat múltiples repercussions i nombrosos debats sobre l'europeïtat o no d'aquest gran estat a cavall entre Europa i Àsia. Un dels aspectes més interessants, des del punt de vista històric però també dels drets humans, és la qüestió del genocidi armeni. El 28 de setembre passat, el Parlament Europeu va reiterar a Turquia que reconegués aquest genocidi sofert pels cristians armenis. El 18 de gener del 2001, el Parlament francès ja l'havia reconegut, provocant el rebuig de les autoritats de la República Turca.

I tanmateix, com ha indicat l'historiador turc Taner Akcam, fou l'Imperi Otomà (1229-1924), de majoria turca, i no l'actual República Turca, la culpable de la mort d'1,5 milions d'armenis, una de les pitjors matances del segle XX. Les dificultats patides per l'Imperi Otomà, en el context de la Primera Guerra Mundial, foren aprofitades per donar la culpa als armenis, una minoria cristiana considerada aliada dels enemics russos.

L'abril del 1915, les autoritats otomanes arrestaren 200 líders de la comunitat cristiana i manaren la deportació d'1,750.000 armenis a Síria i Mesopotàmia de manera que s'engegà un procés d'extermini sistemàtic que es perllongaria fins al 1923. Sukru Kaya, un important funcionari otomà, parlava aleshores de la necessitat d'exterminar la raça armènia». Els armenis que varen sobreviure a les matances s'escamparen per tot el món, sobretot per Síria, Egipte, Grècia, Romania, Bulgària i l'actual Armènia, aleshores russa.

Però la nova República Turca, creada el 1923 arran de la reacció nacionalista contra el tractat de Sèvres, va intentar trencar amb el passat otomà. Sota la presidència de Kemal Atatürk, es va abolir el califat, se cercaren els orígens de la identitat turca en el passat preotomà, es va adoptar l'alfabet llatí (1928), i es llençà a l'oblit el llarg període de derrotes entre el 1878 i el 1918, quan l'imperi va perdre el 85% de les seves terres i el 75% de la seva població. La nova Turquia reformulà la seva identitat nacional i ocultà la memòria del passat otomà, farcit de derrotes i de desastres. Però és que, a més, la qüestió armènia era especialment incòmoda perquè el sorgiment de la República no es podia desvincular de les matances d'armenis, ja que el mateix Mustafal Kemal s'havia servit d'antics dirigents otomans implicats en el genocidi en la seva guerra d'independència nacional (1920-24). Així mateix, va rebre el suport de molts de notables que s'havien enriquit apoderant-se dels béns dels armenis (i també dels grecs) i temien una venjança d'aquestes minories.

Tot això fou negat per la història oficial turca, que ha arribat a presentar els armenis i els grecs com a elements nocius. El 2003, fins i tot una circular de l'educació nacional turca fixava que els manuals d'història havien de denunciar les «pretensions infundades dels armenis, grecs i assiris». Esperem que al si d'una Unió Europea respectuosa amb totes les creences, es recuperi la memòria històrica d'un dels pitjors episodis de les relacions entre musulmans i cristians.