El PSM opina. 23/12/2005

Por a la llibertat

Em sembla evident que quan la relació entre dues persones no funciona –a criteri d’ambdues parts– el millor que poden fer es desfer-la. Poden estimar-se molt. Poden entendre’s molt bé... però si una de les parts té algun motiu insalvable d’insatisfacció, no calen explicacions, ni arguments, ni diàleg. Simplement cal respectar la voluntat d’un dels dos.

Aquests dies, la Generalitat de Catalunya difon un anunci en què s’indica als jóvens que no s’ha d’arribar a la violència, sinó que s’ha de dialogar. Però l’anunci té una mica de mala pota. Sembla com si es digués a les parts “en disputa� que intentin solucionar els desacords mitjançant el diàleg. I tanmateix, si el diàleg no és possible, sempre ha d’imperar el respecte, per damunt del desacord.

I per què parl de les relacions de parella? Perquè sempre m’han semblat un paradigma del respecte que hi ha d’haver, també, en les relacions entre els pobles. Però la dreta cavernícola espanyola entronca, políticament, amb el nacionalcatolicisme que tenia prohibit el divorci i que condemnava la dona a ser una espècie d’ésser subordinat a l’home, al marit.

En el terreny polític, els conservadors de sempre s’oposen a qualsevol intent de revisar les relacions entre els pobles que conviuen en aquest estat. “Estamos en España�, diuen quan se’ls parla de drets històrics, de trets identitaris, de realitats nacionals diferents... Això mateix responen si se’ls parla d’oficialitat d’altres llengües diferents del castellà. I si es planteja qualsevol reforma estatutària són tots els fonaments de l’estat, els que tremolen, i tota l’estructura jurídica i constitucional és en perill! Dret d’autodeterminació? Ni sentir-ne parlar! I en canvi són coses tan evidents que no haurien d’admetre ni discussió. Quin dret tendria tot Espanya a retenir dins seu el País Basc si la majoria dels ciutadans bascos decidissin separar-se’n? Per a mi, cap. El dret legal, sí, però no el democràtic. Per això no em sobta que la dreta espanyola –i bona part de l’esquerra– tenguin autèntica aversió als referèndums... i això que un referèndum no és altra cosa que una manifestació ben concreta de la voluntat popular!

Doncs bé, ara qui s’escandalitza són les autoritats asturianes –i altra volta la dreta ultramuntana– perquè el Bloque Nacionalista Galego ha presentat un projecte d’estatut que contempla la possibilitat que els municipis limítrofs amb Galícia puguin decidir lliurement adherir-s’hi, mitjançant una consulta popular prèvia. No estam parlant de cap imposició, doncs, sinó del respecte a la voluntat popular. Però sembla que hi ha voluntats populars que no són “expressables� sense causar urticària a la delicada pell del nacionalisme espanyol. I tanmateix la cosa no és nova. Durant la República espanyola ja hi hagué diversos intents, en el nostre àmbit, de fer possible que els municipis canviassin d’adscripció autonòmica. Cal recordar que el projecte d’estatut de les Balears acabà sent de Mallorca i Eivissa perquè Menorca –més progressista– preferia anar amb Catalunya, i Formentera –que no es refiava d’Eivissa– s’estimava més anar amb València? Aleshores ja es pretenia que els pobles catalanoparlants de la Franja aragonesa poguessin passar a ser catalans, si lliurement ho decidien els ciutadans. I el mateix cal pensar que podria aplicar-se a molts pobles castellanoparlants de València, que potser preferirien ser considerats castellans o manxecs...

Naturalment, aquest criteri de respecte a la voluntat popular també implica respectar els gibraltarencs i la seua decisió lliure de ser independents o d’associar-se amb qui vulguin i en les condicions que vulguin.

La cosa em sembla diàfana: quin valor moral por tenir una unitat –per molt constitucional que sigui– basada en la imposició, en la força i en la por a la llibertat?