El PSM opina. 02/04/2006

Trenta anys...

 

Raimon cantava: «vint anys de temps que són no res diuen els savis» i ara nosaltres parlam de trenta anys com qui no diu no res. Enguany és un any de celebracions: vint-i-cinc anys del cop d'estat d'en Tejero; trenta anys de la creació del Partit Socialista de Mallorca (abans PSI). I, de manera més personal, trenta anys del tancament de Sa Cova des So.

Aquests dies, quan he llegit les aventures de l'històric camarada Bonet i de les seves pintades, he recordat aquells primers temps del Partit Socialista de les Illes, tot just acabat de néixer. Ja han contat la historia oficial del partit, però hi ha mil anècdotes que només romanen dins la memòria dels que les vàrem viure. Aquells anys, els mitjans del partit eren molt precaris: una de les fonts d'ingressos era la parada que cada dissabte muntàvem en Rafel Oliver, en Joan Borràs (al cel sia) i una servidora davant l'església de Sant Miquel. Hi veníem llibres, adhesius, eMallorca Socialista i, abans la revista Branca, que va ésser la primera publicació del partit. Just a l'enfront muntava la seva parada Fuerza Nueva; ornaven amb una bandera espanyola la façana de l'església i tot lo dematí ens miràvem com els fesols. S'ha de dir que amb ells mai vàrem tenir gaire problemes. La cosa se va embolicar quan s'hi va instal·lar CEDADE, amb la seva simbologia nazi. Una vegada varen aferrar a la paret de l'església un retrat d'en Hitler; el rector va sortir fet un nero i quasi li agafa un cubricor.

Del Camarada Bonet i els seus falangistes de Los Círculos José Antonio, record les bregues que teníem a les campanyes electorals. La seva especialitat era anar tapant o desferrant els cartells que nosaltres penjàvem. Un vespre n'estàvem aferrant a Jaume III i ells, com de costum, feien la seva feina. Nosaltres només érem tres i ells bastants més. La veritat és que no teníem gens de ganes d'un enfrontament, sabíem que dúiem les de perdre. Però en un moment donat en Guillem Pomar, més encès que un misto, i sense fer cas als nostres precs, va anar cap a ells i li amollà «Si queréis violencia la tendréis», el vaig arrossegar per un braç i encara correm.

Al carrer del Sindicat s'hi col·locava l'esmentat Circulos José Antonio i, a davant, els republicans del CRPE. A la parada hi solia haver un gallec ja gran i quasi sempre tot sol. Un dia li va agafar un amag d'infart, els falangistes el dugueren a urgències i li guardaren la parada. Només en aquells temps podien passar aquestes coses. Una altra anècdota inoblidable, va ésser quan al PSM, juntament amb altres partits, ens oposàvem a la construcció de l'autopista d'Inca. A la manifestació que havien convocat hi va anar una gentada, entre la qual molts dels pagesos, que veien amenaçades les seves terres. La Guàrdia Civil va carregar disparant pilotes de goma. Una va ferir un home, entrat d'edat, a la cama i li va deixar un forat que feia feredat. En Sebastià Serra li va dir «l'amo anem a Palma a curar-vos i a denunciar el fet». El pagès hi va estar d'acord, però va posar una condició: «Sí senyor, però abans tenc de passar per ca meva a posar-me es traque». Tenia una cama que aborronava i només pensava en mudar-se per anar a Palma! Sa Cova des Sol, mereix tot un escrit per ella mateixa i, aprofitant els trenta anys dels seu tancament, recordar aquells temps en què érem joves i guapos i en què tot estava per estrenar.