El PSM opina. 18/06/2006

Una greu desconsideració al nostre País

Finalment, el PP de les Balears i el PSIB-PSOE han aprovat la reforma de l’Estatut. Un estatut que, com era d’esperar, no molesta gens ni mica el govern estatal socialista (més aviat apuntala l’estratègia Zapatero) i que tampoc no incomoda (en absolut) el PP de Rajoy. És a dir, un bon estatut per a Madrid, perfectament assumible pels partits espanyols, però evidentment frustrant per al nostre País.

De fet, l’Estat ja havia fixat el model, el patró. Únicament calia seguir-lo amb la docilitat que ja és característica dels populars i socialistes balears. I, això sí, aconseguir una escenificació adequada (tot i que terriblement provinciana) als interessos dels dos grans partits estatals. L’Estatut de Catalunya, convenientment rebaixat a Madrid, ha marcat el màxim del que es pot demanar a l’Espanya de Zapatero. La resta de reformes estatutàries han de ser en major o menor grau semblants a la catalana i millor, molt millor, si encara són menys ambicioses. L’Estatut de Balears, aprovat amb els vots del PP i PSIB-PSOE (i... UM), n’és un bon exemple, i també ho és l’Estatut de la “Comunitat Valenciana�. Lamentablement, l’homogeneïtzació a la baixa promoguda pel PSOE es reforça cada vegada més, ja que s’aprofita del discurs espanyolista i reaccionari del PP estatal.

S’argumenta que el nou Estatut avança en qüestió d’autogovern i que és molt millor que el de 1983. Evidentment, això és així. No oblidem que el nostre punt de partida és insòlit: tenim un nivell d’autogovern molt per sota de la resta d’autonomies. Però aquest argument deixa de tenir validesa si tenim clar que ara es tractava d’equiparar les Illes Balears a les autonomies “de primera“. De poca cosa serveix augmentar el nostre grau d’autogovern si altres comunitats avancen encara molt més. El resultat no pot ser altre que seguir ocupant els darrers vagons del tren autonòmic.

Pel que fa el decisiu tema del finançament, aquest Estatut suposa una gran frustració. Quan ja gairebé tothom admet que a les Balears tenim el pitjor finançament i el dèficit fiscal més alt de l’Estat, s’aprova un text estatutari que no garanteix capgirar aquest injust tractament fiscal. L’Estatut no recull el finançament que necessiten les Balears. En realitat no hem guanyat autonomia financera; el model de finançament segueix essent el mateix. Tot es decideix en el Consell de Política Fiscal i Financera i en el marc de la Lofca. Aquest Consell és qui decideix, naturalment de manera multilateral, allò que pertoca a cada comunitat i, malgrat s’incrementin els tributs cedits, si se supera la xifra assignada per l’Estat es retornen els doblers via fons de suficiència. Els mecanismes d’anivellament i de solidaritat segueixen estant en mans de l’Estat.

Entenc que la prioritat d’aquesta reforma era evitar que el finançament i el grau d’inversió no hagués de dependre de la generositat del govern estatal de torn, evitar la discrecionalitat. Aconseguir d’una vegada per totes un finançament amb criteris de justícia i de proporcionalitat d’esforç fiscal. Però ara mateix ningú no pot dir quants doblers més suposarà per a les Balears el nou Estatut. Ni tan sols es pot assegurar la xifra de futures inversions si es tenen en compte els probables retalls a Madrid.

De tot l’Estatut, la qüestió que mereix no ja el qualificatiu de frustrant, sinó d’inacceptable i ofensiu és el menyspreu a la realitat identitària, lingüística i cultural de les nostres illes. Un país que té una inqüestionable personalitat històrica i cultural no tendrà el reconeixement de realitat nacional. No és suficient considerar-se nacionalitat històrica quan altres comunitats com ara Catalunya, Galícia, el País Basc i fins i tot Andalusia apel·len a la condició de nació o de realitat nacional. El nostre país mereix que el seu estatut polític reconegui la innegable realitat nacional, que avanci en qüestions identitàries, i que aprofundeixi i refermi els vincles amb la resta de Països Catalans.

D’altra banda, cal dir ben clar que la greu renúncia a igualar en drets la nostra llengua (la llengua catalana), amb la llengua castellana és una ofensa i un menyspreu a la nostra cultura i al país. El greuge comparatiu amb l’Estatut de Catalunya és inassumible; PP, PSIB i UM accepten a la pràctica que la nostra llengua sigui una llengua de segona categoria. En definitiva, una autèntica vergonya. I més encara en una legislatura en què el PP ha demostrat voler agredir el català constantment.

No solament no s’avança en reconeixement lingüístic, sinó que es torna enrere i es juga perillosament amb la qüestió lingüística. Introduint les modalitats insulars, el PP vol obrir la polèmica sobre un tema acadèmicament resolt, i el PSIB i UM ho permeten de manera irresponsable.�