PSM, dificultats i oportunitats
Conten els historiadors que el president Kennedy va sortir molt escaldat de l´episodi dels mĂssils cubans i el desembarcament de Cochino, i va voler diagnosticar quina havia estat l´errada cabdal. L´anĂ lisi dels fets i les circumstĂ ncies li va permetre veure que el cĂşmul d´errors havia estat motivat per un gabinet excessivament fidel, que s´havia dedicat a reforçar mĂştuament els arguments dels seus membres -i molt especialment els del seu lĂder-, i no a l´anĂ lisi seriosa dels riscs i dels possibles inconvenients de l´operaciĂł. Des d´aleshores, Kennedy va incloure sistemĂ ticament persones amb major sentit crĂtic, i no tant fidels, als seus equips.
He recordat aquest episodi en les actuals circumstĂ ncies que travessa el PSM, perquè crec que la suposada ruptura s´ha originat, precisament, per l´endogamia d´un sector que ha comès justament aquest error. És pĂşblic que vaig assumir en un moment determinat les tesis renovadores, perquè considerava que per remuntar el fracĂ s electoral del 2003 era imprescindible un canvi profund i visible. Però tambĂ© vaig creure, tal vegada ingènuament, que era cert que la renovaciĂł acabava en el congrĂ©s de Manacor, i que una feina intensa i conjunta de tots els nous dirigents havia de cicatritzar les inevitables ferides obertes. Com a militant de base del partit, he hagut de constatar amb tristesa que no ha estat aixĂ, i que s´ha mantingut -innecessĂ riament, al meu entendre- una divisiĂł que condueix a l´actual autoexclusiĂł d´alguns dels seus membres. En la meva opiniĂł, el partit no "es romp", sinĂł que n´hi ha que, rebutjant un acord democrĂ tic, volen forçar una ruptura: no val, per tant, usar un pronom impersonal: el partit no es romp: algĂş determinat el vol rompre, i ha aconseguit fer alguna estella; si toca el viu o sols exsecalla, estĂ per veure!
De cap manera es pot acceptar que la proposta de crear un Bloc amb partits nacionalistes i progressistes sigui el final del PSM, sinĂł al contrari, Ă©s una oportunitat històrica perquè els seus principis, socialisme, ecologisme i nacionalisme, s´estenguin amb mĂ©s eficĂ cia a la societat mallorquina. Certament el procĂ©s Ă©s complex, amb majors dificultats a la part forana, i amb inconvenients indiscutibles, però la majoria dels congressistes del PSM hi vĂ©rem mĂ©s avantatges que costs, i en conseqüència, s´ha optat per un camĂ que haurĂem d´intentar recĂłrrer tots plegats.
No és el moment de reiterar aquà els arguments esgrimits en un congrés plenament democrà tic, on es va debatre una esmena coherent amb decisions congressuals anteriors, i que no pot haver agafat per sorpresa ningú, ja que el debat va ser no sols intern, sinó previ, públic i notori (cosa, per cert, ben higiènica: un partit hauria de ser patrimoni dels seus votants, i no sols dels seus militants). Em bastarà senyalar que hi va haver tres postures bà siques: els favorables a la possibilitat d´un futur Bloc -que tengueren la majoria-, els contraris, i els que, tot i essent-ne partidaris, trobaven que no era el millor moment. Personalment, vaig votar pel Bloc, encara que era de la darrera postura: en la meva opinió, s´havia d´haver fet ja fa anys, quan el nacionalisme i l´esquerra eren més forts que ara, i tal vegada hagués pogut ser més ampli.
Però som on som, i tenim davant una tasca peremptòria: donar a la majoria social d´aquesta illa la majoria polĂtica que mereix, per evitar el colapse territorial i cultural al qual ens aboquen, sense complexes, les dretes (a prop de les quals sembla ser que alguns es senten mĂ©s a gust!). És comprensible que no tothom vulgui estirar del carro amb la mateixa il·lusiĂł, però resulta inacceptable que n´hi hagi que passen de colcar a posar pals a les rodes!ť
|