El PSM opina. 20/06/2006

Estatuts, constitució europea i democràcia

A falta del tràmit de l'aprovació de l'estatut balear a les corts generals, els tres territoris espanyols que formen, o no, els Països Catalans, ja tenen nous estatuts d'autonomia. Que bé. Ara que, ben mirat, no sé si hem de posar cap esperança en el viatge cap a Madrid de la nostra Llei d'autogovern, ja que els precedents són realment decebedors. En fi, ja sabíem que democràcia és negociació, pacte, consens, però ara hem après que, en parlar d'autonomia, consens sempre vol dir rebaixa de continguts, i que pacte sempre és sinònim de retallades i renúncies per part dels qui en voldrien més, mai concessions generoses dels qui en voldrien menys.

El cas valencià va ser el primer. Ep, és cert que aquest pollastre ja va partir bastant esplomitxat de la ciutat del Túria. El català va ser cosa diferent: mentre els experts discutien, dos espavilats, Zapatero i Mas, es reunien en secret per perpetrar unes rebaixes que deixaven en ridícul les del Corte Inglés. I el balear, la setmana passada ho vèiem: en Matas que s'inventa un nou dialecte, el formenterenc, i que es nega a posar el català en igualtat amb el castellà; i n'Antich que, com fan sempre els socialistes quan governen a Madrid, actua de tresorer de la hisenda estatal i es nega a donar suport a un règim fiscal -un autèntic REB, no la comèdia actual- propi i just per a les Illes Balears. I al final, l'entesa: jo trec el REB, tu no et fixis en la pallissa que li fotem al català, i tan amics. Al final, tot clar: els acords sempre serveixen per retallar, per buidar, per pasar el cepillo, que diu en Guerra.

Enmig d'aquest panorama, l'índex de participació al referèndum català, francament, trob que encara és un èxit. La forma com s'han elaborat tots tres estatuts i, sobretot, la forma com s'ha arribat als pactes finals per aprovar-los és, en major o menor mesura, una caricatura de la democràcia ben entesa. És la política professionalitzada i cada cop més allunyada dedemos, del poble. És la reducció del debat polític a un patètic joc de poder i pel poder, i és l'antítesi de la democràcia participativa. Per això, francament, m'ha fet fa bastant de pena veure en Saura i els ecosocialistes fent eprimo darrere tanta comèdia.

Sí, ara toca dir, davant l'elevada abstenció, que «alguna cosa hem fet malament», que «no ho hem sabut explicar», que «els polítics hem de reflexionar», i altres frases de manual, més o menys adients per a l'ocasió. Per a què? Per continuar fent el mateix, des d'avui mateix. I si no, fixem-nos en la Constitució Europea i en els distints referèndums per a la seva ratificació. Mentre guanyava el sí, tot era una festa de la democràcia. Quan hi va haver els primers no (França, Holanda), compunció i reflexió. I després? Ja heu vist el darrer consell de ministres de la UE, fa just una setmana: ara del que es tracta és d'elaborar una estratagema per garantir que, abans del 2008, la constitució sigui aprovada. S'hi faran els mínims retocs, han dit, i si s'han de repetir els referèndums perduts, es repetiran. Ho veis? No, no han escoltat les veus crítiques, no han fet cas dels qui demanen una altra Europa que pugui retrobar-se ella mateixa en un nou aprofundiment democràtic. No. No n'aprenem. Fa dècades que els politòlegs més solvents alerten de la crisi i de la pèrdua de pistonada de la democràcia representativa tal com la coneixem, però seguim entestats a no fer cas dels avisos a navegants. Fins quan? Alerta que no prenguem mal, encara.�