|
Passar gust de plorar
Article del senador Pere Sampol publicat al Diari de Balears el 27 de novembre 
Demà dimecres la Comissió de Constitucional del Senat debatrà la “Llei de Memòria Històricaâ€, després de la seva aprovació al Congrés de Diputats. Sens dubte aquesta ha estat la iniciativa parlamentà ria que ha generat més polèmica al llarg de l’actual legislatura. El Partit Popular si ha enfrontat radicalment, arropat pels mitjans de comunicació més afins. Els detractors del projecte de llei han utilitzat l’argument que aquest debat obre ferides que ja estaven tancades. Dins l’argumentari, a més, s’ha insistit en que no es pot parlar de memòria col•lectiva, ja que la memòria correspon a cada persona. Aleshores, si no existeix una memòria col•lectiva, tampoc déu existir una “ferida col•lectiva†que es pugui tornar a obrir. Seguint aquest fil argumental, com es pot afirmar que les ferides de la Guerra Civil estan tancades si corresponen als sentiments Ãntims de cada una de les persones afectades?
Serveixi aquesta introducció per abordar un dels temes més delicats que aborda la llei i que, al meu entendre, no resol satisfactòriament. Per això he presentat una esmena al Senat, entre d’altres. Em referesc a la localització de fosses comunes i a la exhumació i identificació de les restes. El projecte de llei estableix que les Administracions públiques col•laboraran per subvencionar les entitats socials que participin en aquestes tasques, quan, una tasca tan complexa, tan costosa, no es pot delegar en particulars, sinó que l’ha d’assumir la pròpia Administració.
Vull insistir en la transcendència d’aquest tema. Les compensacions econòmiques són importants, però el que realment pot conhortar els familiars dels desapareguts és la rehabilitació del nom i un enterrament digne de les despulles. Perquè, com es pot demanar a una persona que oblidi si no sap on està enterrat el seu pare?. Aquesta és una ferida que mai es pot tancar.
Fa un any vaig assistir a l’homenatge que es feu al batlle republicà de Porreres, Climent Garau. Entre els assistents hi havia majoria de familiars de persones assassinades durant la Guerra Civil. L’emoció es palpava, es sentien els plors ofegats. En acabar l’acte, la revista local va fer una petita enquesta entre els assistents, que vaig tenir ocasió de llegir quan es va publicar. Em va sobtar, sobretot, una de les respostes, la de ma mare: “Feia estona que no passava tant de gust de plorarâ€.
I és que, de vegades, costa tant plorar. I no hi ha com un bon plor per curar una pena infinita, que ha covat durant setanta anys.
|
)
