|
'Nacionalisme d’esquerres'
Article d'opinió d'Antoni Alorda, membre de l'Executiva del PSM-EN, publicat a La veu de Mallorca 
Biel Barceló ha reiterat l’envit a tot el nacionalisme progressista per confluir en una única oferta política a les Illes Balears. Davant l'hegemonia del tàndem PP-PSOE, que repleguen les tres quartes parts del vot, i essent UM (acceptant, benèvols, la seva autodefinició com) l'espai nacionalista dels que tant els hi fa la dreta com l'esquerra (o l'ecologia o...); queda l'espai per al nacionalisme progressista; i potser un espai per a l'esquerra alternativa. En tot cas, és més que probable que només una oferta de cada té opcions de presència institucional.
De fet, el PSM es defineix com la voluntat de representar tot l'espai del nacionalisme progressista i ecologista. El PSM ni en vol ser un subconjunt ni el vol dissoldre en d'altres més amplis. Un projecte amb vocació popular i de govern. Una organització sobirana, que postula el dret a decidir, que aspira a una confederació de l'esquerra nacional dels Països Catalans i compromesa en federacions internacionals afins. Els que consideraren que l'operació Bloc per Mallorca representava una ombra en aquest plantejament, hauran de convenir que s'ha esvaït.
Naturalment, als qui troben que la precisió ideològica que aporten exigeix una oferta política específica, no se'ls pot dir res. El que resulta incongruent és que es defensi la unitat i, alhora, es negui amb els fets (pensem en les eleccions europees), o que s'esgrimeixi la disgregació com a mostra de voluntat de majories: la disgregació, disgrega. Com té un cost promoure una galàxia de candidatures estrictament locals. La dispersió del treball de persones vàlides, amb vocació política i sensibilitat nacional, resta eficàcia, presència i influència al nacionalisme polític. Fins i tot hi ha nacionalistes progressistes que fan servir la divisió com a excusa per a peripècies personals en l'òrbita d’UM o PSOE... o per justificar l’allunyament del treball polític institucional.
Assumida la conveniència de la unitat, el resultat final entre “refundacions” i confluir tots en el partit històric s'assemblen molt: una única assemblea, plural, on tots els afiliats són iguals i decideix sobiranament els òrgans de govern i la línia política i d'aliances. O sobre el nom de la cosa. El PSM n'és. De fet, hi insistesc, el PSM no és res més que aquesta vocació.
Però hi ha una variant en la idea de confluir: anar plegats però mantenint la independència de cada partit, inclosos els grups locals. Té avantatges, certament, però també inconvenients. Funcionar per quotes aboca a una negociació contínua i trasllada la sobirania de la militància a les cúpules. La lleialtat al conjunt és trencadissa (l'autoafirmació gairebé ho exigeix) i promou la desconfiança recíproca (els precedents hi conviden), ni tan sols hi ha garanties d'adoptar plegats les decisions clau (Esquerra, per exemple, ha abandonat els governs mentre que el PSM en segueix formant part).
En tot cas, l'experiència del PSM ens ha portat a descartar aquesta possibilitat en les properes eleccions: apostam per la confluència en una única organització però no a sumes conjunturals, eventualment divergents, que justifiquen, i fins promouen, la implosió d'ofertes. Volem la suma i empenta que aporta la unió (són molts els que creim que és la decisió més compromesa i intel·ligent); però la simple coalició no evita la imatge de divisió i desorientació, d'oportunisme, la impressió que la motivació bàsica és la feblesa, salvar les restes d'un naufragi. De fet, hi ha qui ho planteja exactament així i convida al PSM a dissoldre's per redimir-se d'una mala fi de pecats. No és un to que engresqui gaire. Per paga, el PSM no vol renegar de les aportacions fetes per una munió de persones, al revés, reivindicam com la seva tasca ha contribuït a forjar una determinada manera d'entendre el país.
En tot cas, avui, en un país assolat per la crisi i casos de corrupció, amb els reptes que afronten la pròpia identitat i el medi ambient, ens cal implicar més gent. Els ullals del PP i el tsunami bipartidista ens obliguen a reaccionar. Però també és cert que, en moments convulsos, calen projectes sòlids, més grans o més petits, però ferms. El primer requisit per aportar garanties de futur és tenir-ne de vocació de futur. L'anàlisi ha de ser lúcida i honesta, però no derrotista, i a mi m'ho sembla la conclusió que el nacionalisme progressista no té res a fer si no hi ha acord entre cúpules de partits. En el PSM volem la unitat i la promourem, però afirmam la vigència de l'espai nacionalista i assumim el compromís de garantir-li veu i vot a les institucions del país.
Als convençuts d'un desastre imminent, recordem-los l'admonició d'Einstein: “els qui pensen que és impossible no haurien de destorbar aquells que ja ho estan fent.”
|
)
