|
'VÃctor Ãlvarez, vÃctima del pamflet'
Pel seu interès, reproduïm l'article d'opinió de Miquel Àngel Maria, publicat a IBdigital.net 
Fa uns dies vaig sentir un interessant comentari sobre l’afer de la sentència del Tribunal Constitucional contra Catalunya, per boca de la catedràtica de grec i veterana política d’esquerres —i no nacionalista— Eulàlia Vintró. Deia que el PSOE, a diferència del PP, no és actiu en contra de Catalunya, no posa taules al carrer, no recull signatures, no escriu articles i no presenta recursos, però quan el PP ataca i avança en la seva bel·ligerància contra la pluralitat nacional d’Espanya, el PSOE s’inhibeix i es posa de perfil. I així, batalla rere batalla, l’espanyolisme va guanyant el terreny que havia cedit durant la transició.
Els comentaris anodins de la vicepresidenta De la Vega després del veredicte del TC, dient sense convicció que el PP havia perdut, així com les intervencions del president Zapatero durant el debate del estado la única nación que conoce la Constitución , proposant d’arreglar la trencadissa del pacte constitucional amb una mica de cosmètica legal, donen la raó a l’opinió de la senyora Vintró.
Jo afegiria que aquesta ‘estratègia activa’ de la dreta espanyola, tant de la parlamentària com de la nova fornada de partits petits però matons, en aquest i en altres afers, passa per combatre i desqualificar no sols els qui se situen en la posició contrària a la d’aquest partit, sinó també els qui no s’incorporen amb fervor a les seves campanyes de persecució implacable contra el dimoni de torn, acusant-los, si no ho fan, de col·laboracionisme amb l’enemic (per exemple en la lluita contra ETA) o de tebiesa que dóna ales als radicals (cas de la seva croada anticatalanista). Del que es tracta —i aquest ha estat sempre l’estil de la dreta de tradició no democràtica, aquí i a tot arreu— és de fer circular quatre consignes simples, una llista breu de frases fetes i d’idees fixes, i cada vegada que es produeixi un motiu que doni peu a fer saltar el conflicte per demostrar la veritat de la seva propaganda, passar a l’acció i mossegar.
A les Illes Balears hem tingut aquests dies una bona mostra de l’èxit d’aquesta política pamfletària. Algun mitjà de comunicació espanyolista va escampar la brama que la direcció d’IB3 Ràdio manipulava els informatius per tal de restar protagonisme i rellevància als èxits esportius de la selecció espanyola de futbol, que anava escalant posicions a mesura que avançava el mundial. La veritat, com s’ha sabut, no té res a veure amb aquesta malintencionada interpretació. Simplement es tractava de mantenir el criteri periodístic lògic i habitual d’una ràdio local o, com en aquest cas, autonòmica: a diferència dels mitjans generalistes, la informació prioritària ha de ser la de proximitat, i per tant, els informatius d’esports havien d’obrir amb les notícies dels equips i esportistes illencs, col·locant la informació sobre la selecció espanyola en un segon moment.
Però ja veim el que ha passat. Ha bastat una mica d’intoxicació mediàtica i la petició formal de cessament per part d’un partit extraparlamentari com és UPyD per provocar la dimissió del director d’IB3 Ràdio, Víctor Álvarez. Puc entendre la seva opció, perquè a cap bon professional de la comunicació li agrada ser centre de polèmiques. El que no puc entendre és que el Govern, amb el president Antich al capdavant, no hagi reaccionat amb més contundència, i públicament, a aquesta operació de desprestigi de la ràdio pública autonòmica. Potser finalment el senyor Álvarez hauria mantingut la seva decisió de plegar, però el que no és comprensible, perquè només retroalimenta la ràbia de ca d’un sector polític cada dia més talibanitzat, és la poca fermesa mostrada pels nostres màxims responsables polítics en la defensa de l’honorabilitat d’un professional i de la dignitat del nostre ens públic de comunicació.
El missatge entre línies de l’ofensiva contra IB3 Ràdio és que no basta amb alegrar-se del triomf “La Roja”. Cal convertir aquest èxit i tenyir l’adhesió a la selecció d’una intencionalitat política clara i explícita, mimetitzant l’èxit del futbol com a metàfora de l’èxit de l’Espanya uniforme contra els enemics que la volen disgregar. Com manava el guió, no era suficient que IB3 informàs sobre la selecció; si no donava a la informació el caràcter nacionalista (espanyol) que havia de tenir, se l’havien de carregar.
Que els sospitosos habituals hagin actuat d’aquesta manera no és nou, i per tant no sorprèn. El que sí em treu la son és que sense xutar fort hagin fet gol. Si s’hi posen de debò, en veurem de grosses.
|
)
